Jordi Pujol Puente va néixer a Barcelona el 1967. Va estudiar Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Abans de llicenciar-se, amb tres assignatures pendents, va començar a treballar com a freelance per al diari Avui. Sempre havia somiat amb ser fotògraf de guerra. En la seva primera missió com a foto-periodista va venir a Sarejevo on va tenir l’ocasió de col·laborar també amb Associated Press (AP). Li fa confessar al seu veterà col·lega Santiago Lyon, que sempre havia volgut ser fotògraf. «El vaig tenir sota la meva ala», recorda Lyon. Les increïbles fotos del Jordi van donar la volta al món.
El seu col·lega i amic, Eric Hauck, recorda com van arribar a Sarajevo i com s’havien conegut: «Havíem aterrat a Belgrad des de Barcelona a finals d’abril, amb la intenció d’arribar a la Jerusalem d’Europa per ser testimonis d’allò que la crua realitat ens va desmentir amb una pluja de morters en posar els peus a la terminal: la guerra mai arribarà a Sarajevo! Vam agafar roba per només tres dies, pensant que tornaríem a Belgrad per preparar amb més temps una missió més llarga. Per a mi era la quarta experiència en primera línia del front, als Balcans i al Pròxim Orient. Per al Jordi, l’arribada a l’escenari desitjat, com quan un jugador de futbol trepitja el Teatre dels Somnis a Manchester. Tots dos ens havíem conegut al bar de la Facultat de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona. A ell li quedaven poques assignatures per acabar. Vam connectar de seguida. Va ser dels pocs companys que entenia perquè, després de les vacances de Nadal, jo ensenyava fotos de vides truncades per la guerra i no les d’una esquiada als Pirineus, com la majoria dels companys. I vam estar d’acord: el periodisme no és una carrera, és un ofici, que s’aprèn a la millor universitat: al carrer, a les trinxeres, a les cases de les víctimes, als despatxos dels botxins, a les rodes de premsa dels hipòcrites.»
En Jordi, com ningú a la ‘tribu’, potser perquè no havia tingut temps d’odiar la part més fosca de la nostra professió, donava la raó al mestre Ryszard Kapuściński quan afirmava que ‘les males persones no poden ser bons periodistes’. Com a foto-reporter no va desaprofitar la primera oportunitat de demostrar que, enmig de les bombes i els trets, la barreja de l’olor agra de la sang i el pa sense llevat, el torrat d’un darrer cigarret Drina i un cafè de ració humanitària, les seves fotos havien de desxifrar l’ànima d’aquelles mirades que travessaven els seus rudimentaris objectius. ‘El torero’ –com aviat el van començar a anomenar els amics de Sarajevo per la seva llarga cabellera recollida en una cua–, esperava que els protagonistes dels seus negatius el miressin als ulls abans de prémer l’obturador. Com si ell esperés formar part de la seva història.
El 17 de maig al matí, un dels dies més tranquils del setge, tot l’equip decideix sortir per cobrir la celebració de la primera manifestació contra la guerra, per la Pau. La nit abans havíem acordat iniciar les gestions per deixar un temps Sarajevo perquè, psicològicament, estàvem esgotats. Potser seria un bon moment, ara que les mal anomenades Forces de Protecció de l’ONU (UNPROFOR), comandades pels generals Satish Nambiar i Lewis MacKenzie, i excusades pel diplomàtic Fred Eckhardt, s’estaven replegant cap a Zagreb i Belgrad. Aprofitaríem l’alto-el-foc. A ràdio Sarajevo tocaven “Knockin’ On Heaven’s Door”, en la versió de Guns N’Roses.
«Seguint el protocol, a les 13:00h, el grup de fotògrafs havia de reunir-se al punt de trobada acordat al centre de la ciutat. Esgotat el temps d’espera i veient que la parella David – Jordi no apareixia, van començar a buscar-los pels llocs habituals, des de la Presidència al SOS Café. Havíem sentit una única explosió d’obús aquell matí. Al cap d’unes hores ens retrobàvem a la nostra base. En Santi, desencaixat, ens comunica que en David és a l’hospital de Koševo, mal ferit, i el cos del Jordi, al dipòsit.» Eric Hauck
Els dos havien seguit el curs del Miljacka per endinsar-se muntanya amunt en direcció a les línies del front pel costerut carrer Soukbunar. Protegits per les façanes, es sentien segurs. No els podien veure des de les posicions dels franc-tiradors o els morters. Van treure els objectius, però no ho veien clar. No calia arriscar. De sobte, una explosió, des de l’altra banda del carrer, els sorprèn. La metralla els agafa de ple ajupits al portal del nº 5. Si la bomba, que els va passar per sobre, no hagués impactat al vèrtex de l’edifici amb el carrer, s’haurien salvat. Però l’angle va expulsar tot el plom en la direcció contrària a la trajectòria del projectil. Mala sort per a un dia de Pau. En Jordi va caure damunt d’en David, amb temps suficient per adonar-se que no se’n sortiria. Els veïns van córrer amb mantes per recollir-los i carregar-los al maleter d’un d’aquells Golf sortits de la fàbrica de Vogošća. El centre mèdic era a prop, però els metges no van poder fer res per salvar-lo.
«Ajudeu-nos! Ajudeu-nos!… Ajudeu-nos! El meu company Jordi Pujol i jo érem a terra sagnant. Una bomba de morter havia impactat a la casa de l’altra banda del carrer i la metralla ens va impactar de ple. «M’han tocat. Déu meu, és al pit», cridava en Jordi mentre jo encara era al damunt d’ell, on havia caigut, massa paralitzat per pensar en moure’m. Li vaig mirar al pit i vaig veure dues petites ferides rajant sang. I em vaig quedar pensant. «Això no ens està passant. Ho estem cobrint.» Em vaig arrossegar fins a un portal per protegir-me dels trets dels franc-tiradors. Havia vist vídeos de franc-tiradors serbis clavant trets a un home que havia caigut per l’explosió d’una granada de morter. Vaig seguir cridant ajuda mentre Jordi es deixava la vida al terra, al meu costat.»
David Brauchli.
«L’hospital no em podia administrar anestèsia general perquè no hi havia oxigen. Tot l’oxigen se l’havien quedat els serbis i, com moltes altres coses, s’havia convertit en moneda de canvi. Els únics anestèsics que tenien a l’abast eren locals i no prou forts. Tot i que em van adormir les cames amb una injecció a l’espina dorsal, podia sentir els metges com m’operaven. La infermera em va haver de lligar les cames a la tauleta. Després de l’operació em van posar a l’habitació amb cinc homes més. L’home del meu costat havia rebut el tret d’un franc-tirador. L’home de l’altra banda de l’habitació, un metge, estava rescatant un home ferit quan el seu cotxe va rebre l’impacte d’una granada de morter. Els metges van ser molt amables i professionals, tot i que havien estat quatre dies treballant sense parar. Com vols que descansem?, em preguntaven. Cada dia arribava més gent a l’hospital. Els dipòsits de cadàvers estaven plens. Volia marxar de Sarajevo per deixar el meu llit a algú en pitjor estat que jo i ingressar en un hospital lluny de la zona de guerra per evitar infeccions. Jo tenia elecció. La majoria de la gent, no.» David Brauchli
«Volíem que el món sabés que Sarajevo era al mapa, que la ciutat estava patint una tragèdia.»
David Brauchli
En Jordi Pujol Puente va pagar amb la seva vida aquesta noble missió. Tenia 25 anys. Va ser el primer periodista estranger mort a la guerra de Bòsnia. Mentre en Jordi s’afegia a la insuportable llista de civils morts durant el setge de Sarajevo, s’inaugurava la casella de reporters estrangers caiguts (19) explicant la darrera vergonya d’Europa. Era, també, el tercer reporter espanyol que perdia la vida enmig d’un conflicte, després de Lucho Espinal Camps (1980, Bolívia) i Juantxu Rodríguez (1989, Panamà). Després d’en Jordi, caurien sis més: Luis Valtueña (1997, Ruanda), Miguel Gil (2000, Sierra Leona), Julio Fuentes (2001, Afganistan), Julio Anguita Parrado (2003, Iraq), José Couso (2003, Iraq) i Ricardo Ortega (2004, Haití).
«Santiago Lyon i Tony Smith van trigar gairebé quatre dies en negociar pel seu compte els permisos de sortida de Sarajevo que l’ONU era incapaç d’aconseguir. Tot i que la nostra marxa era una victòria desitjada pels criminals de les muntanyes, es van fer pregar per garantir-nos una sortida més o menys segura, darrera del comboi d’autobusos de l’Ambaixada dels Nens. Un cop els metges de Koševo ens van assegurar que en David estaria en condicions per aguantar un viatge incert per carretera fins a Split, ens vam posar en marxa per repatriar també les restes del Jordi. Ni parlar-ne de deixar el cos enrere, com ens havia suggerit el president Izetbegović. “Us el tornarem quan acabi la guerra”, assegurava, sense voler imaginar que Sarajevo passaria, de nou, a la història, per ser l’escenari del setge més llarg patit mai per una ciutat: 1.425 dies.» Eric Hauck
L’Eric continua explicant: «Amb els darrers 1.000$ que em quedaven a la butxaca, vaig comprar-li el Zastava Yugo 101, de color blau milícia, a un periodista italià per recollir el cos del Jordi, guardat a les cambres de l’Hospital Francès. Vaig haver d’arrencar el seient del copilot per acomodar el fèretre de fusta, simple, com els que vam veure arrenglerats al cementiri de Kovači. En comboi, vam posar rumb cap al mont Igman, creuant, per darrera vegada, l’avinguda dels Franctiradors. 21 de maig, de matinada, al volant, un home jove plorant.»
«Mama, put my guns in the ground
I can’t shoot them anymore
That long black cloud is comin’ down
I feel I’m knockin’ on heaven’s door…»
«Vam trigar 12 hores en arribar a la costa. En Tony Smith d’AP, conduint un cotxe destrossat, ens feia passar pels punts de control dient: “tenim un ferit i un mort”. El taüt va ser el nostre passaport. Al matí em vaig despertar en un hotel davant del mar. El pare d’en Jordi estava aterrant per endur-se el cos cap a Barcelona. L’Eric volia comprar roba per vestir-lo. Vam pensar en un vestit, però ell li va agafar una samarreta blanca i uns pantalons informals.» David Brauchli
«Tres setmanes abans, només ens havíem fet una promesa: tornar junts cap a Barcelona passés el que passés. I el que no havia de succeir, va passar.» Eric Hauck
«M’agradaria tornar en uns anys, quan tot s’hagi recuperat. Són les 12.30 i davant meu hi ha un home plorant.» És la darrera entrada que va anotar al seu diari de viatge. En Jordi, com el pescador del Miljacka, apostava per la vida, confiava en la recuperació i estava convençut que tornaria a Sarajevo.
JORDI PUJOL PUENTE va néixer el 1967 a Barcelona, Espanya.
Va ser mort mentre realitzava la seva feina, el 17 de maig de 1992 a Sarajevo, Bòsnia i Hercegovina.
Gràcies especials a Eric Hauck.
Música utilitzada: ‘Knocking On Heaven’s Door’
La cançó està permesa per a usos no comercials amb llicència:
Attribution-NonCommercial 4.0 International (CC BY-NC 4.0)
© 2020 Sniper Alley. Tots els drets reservats.
